Deia Clara Janés que la impossibilitat de ficar-nos dintre del cap d'un altra persona, d'aconseguir totes les respostes que voldriem, provoca que acabem en un moment o un altre tancant-nos en nosaltres mateixa, reomplint la manca d'informaciò amb la nostra imatge pròpia del que voldriem que fos.
M'ha paregut una aproximació d'alló més bona. En eixos moments, de fet, estava tractant de ficar-m'hi al cap d'un parell de persones a la vegada, tractant de buscar respostes (a la meva incesant i esgotadora faceta del "i per què?").
Hi duc molts anys amb mí mateix, i encara estic deprenent a esbrinar quines respostes no vullc saber (la curiositat va matar al gat, i si fa poc deien que tinc quelcom de gat, doncs...). No obstant, m'ocorre amb açò el que a d'altres (o a mi mateix) els passa amb l'amor, o als xiquets amb les llepolíes: la Teoria del "Com va a ser dolent açò, amb les ganes que hi tinc?".
A un xiquet li dones una borsa de llepolíes, i li dius que no les menge totes a la vegada, que li faràn mal. El noi pensarà: "si tinc tantes ganes de menjar-me-les, és impossible que vagen a fer-me mal". I se les pren. I li fan mal.
A la setmana següent, quan s'ha oblidat del mal de panxa, repeteix la història.
Un incís: de majors, no hi millorem gaire. Avui em preguntava una amiga si creia que era inmadura, capritxosa o egomaníaca. Després de pensar-ho un poc, li he dit que les tres coses, però que tampoc no hi és molt preocupant, ja que sembla que tot el món és un poc així. Suspose que intervendràn coses de la neotènia, o d'un ritme de vida massa accelerat, o de no permetre'ns ser xiquets grans, com tal volta deguèrem ser tota la vida, jugant a pillar al limb. Salutacions al grup "Doctor Divago", per furtar-lis la fantàstica frase.
Bé, tanque l'incís. Amb les preguntes, hi passa el mateix. Penses: "com va a fer-me mal la resposta, amb les ganes que tinc de saber-ho?". I et responen, i t'afonen a la misèria durant una setmana. I, encara així, continues preguntant. Llegint coses que no deuries de llegir. Imaginant coses que no deurien d'existir. Sabent coses que no tindries per què saber.
Preguntes, preguntes, tantes preguntes. Leonardo es passava el dia fent-se preguntes, prenent nota a la seva llibreta d'idees. Avui en dia, algunes de les preguntes se les podria respondre un marrec de sis anys. D'altres, continuen sent oscurantistes inclús als nostres dies. Potser no es puga saber tot (de fet, Gödel hi insisteix, i això que és mort ja fa temps). La ignorància és felicitat, diuen altres. I el coneixement, poder. El poder duu responsabilitats asociades i, quant més saps, més complicat és no derrumbar-se davall l'aplastant complexitat de les coses. Però, encara i tot això, el xiquet que duc a dintre, no deixa de preguntar-se "I per què?".
Potser, algún dia, arribem a saber el suficient com per a manejar el temps i l'espai. Mentres tant, les preguntes aniràn un pas per davant, per l'hiperespai. Preguntant-se (a la velocitat de la llum, amics meus): Hyperquè?
M'ha paregut una aproximació d'alló més bona. En eixos moments, de fet, estava tractant de ficar-m'hi al cap d'un parell de persones a la vegada, tractant de buscar respostes (a la meva incesant i esgotadora faceta del "i per què?").
Hi duc molts anys amb mí mateix, i encara estic deprenent a esbrinar quines respostes no vullc saber (la curiositat va matar al gat, i si fa poc deien que tinc quelcom de gat, doncs...). No obstant, m'ocorre amb açò el que a d'altres (o a mi mateix) els passa amb l'amor, o als xiquets amb les llepolíes: la Teoria del "Com va a ser dolent açò, amb les ganes que hi tinc?".
A un xiquet li dones una borsa de llepolíes, i li dius que no les menge totes a la vegada, que li faràn mal. El noi pensarà: "si tinc tantes ganes de menjar-me-les, és impossible que vagen a fer-me mal". I se les pren. I li fan mal.
A la setmana següent, quan s'ha oblidat del mal de panxa, repeteix la història.
Un incís: de majors, no hi millorem gaire. Avui em preguntava una amiga si creia que era inmadura, capritxosa o egomaníaca. Després de pensar-ho un poc, li he dit que les tres coses, però que tampoc no hi és molt preocupant, ja que sembla que tot el món és un poc així. Suspose que intervendràn coses de la neotènia, o d'un ritme de vida massa accelerat, o de no permetre'ns ser xiquets grans, com tal volta deguèrem ser tota la vida, jugant a pillar al limb. Salutacions al grup "Doctor Divago", per furtar-lis la fantàstica frase.
Bé, tanque l'incís. Amb les preguntes, hi passa el mateix. Penses: "com va a fer-me mal la resposta, amb les ganes que tinc de saber-ho?". I et responen, i t'afonen a la misèria durant una setmana. I, encara així, continues preguntant. Llegint coses que no deuries de llegir. Imaginant coses que no deurien d'existir. Sabent coses que no tindries per què saber.
Preguntes, preguntes, tantes preguntes. Leonardo es passava el dia fent-se preguntes, prenent nota a la seva llibreta d'idees. Avui en dia, algunes de les preguntes se les podria respondre un marrec de sis anys. D'altres, continuen sent oscurantistes inclús als nostres dies. Potser no es puga saber tot (de fet, Gödel hi insisteix, i això que és mort ja fa temps). La ignorància és felicitat, diuen altres. I el coneixement, poder. El poder duu responsabilitats asociades i, quant més saps, més complicat és no derrumbar-se davall l'aplastant complexitat de les coses. Però, encara i tot això, el xiquet que duc a dintre, no deixa de preguntar-se "I per què?".
Potser, algún dia, arribem a saber el suficient com per a manejar el temps i l'espai. Mentres tant, les preguntes aniràn un pas per davant, per l'hiperespai. Preguntant-se (a la velocitat de la llum, amics meus): Hyperquè?
3 comentarios:
Una vez leí que en un examen de filosofía habían puesto como tema de examen a desarrollar Y ¿por qué?. Y la máxima nota se la había llevado uno que había respondido Y ¿por qué no?.
Te juro que no era gallego :-D (al menos, que yo sepa).
Querer saber no es malo. De hecho benditos cotillas con sus ganas de saber que han hecho moverse al mundo, bendita curiosidad y benditas ganas de querer enterarse de las cosas.
Lo que puede ser malo es encabotarse y querer resolverlo todo.. ¡jo, parece el sermón que solté esta mañana en clase de cara al examen :-)!. Si no te sale un problema, rumialo un poco pero no te encabotes; si no sale, pasa a otro. Las respuestas, las soluciones acaban llegando, hay que darles tiempo, pero si quieres forzarlas igual se asustan y salen corriendo...
No sé, será que de tanto usar el autobús esperar se está convirtiendo en uno de mis verbos de cabecera :-)
Hace algunos días estuve pensando también lo del "Y ¿por qué? / Y ¿por qué no?" y creo que tiene que ser un mito urbano; no veo a un profesor corrigiendo (ni poniendo) un examen así.
De todas formas, como buen empirista, he hecho mi propio experimento. Ya te contaré.
Sobre lo otro, tienes toda la razón. Tengo un montón de preguntas de hace algunos posts aún rondando por la cabeza, pero he visto que poco a poco se van solucionando sin necesidad de un esfuerzo activo por mi parte. Así que... calma y buenos alimentos. Y chuches.
Vamos, estoy por apostar los quiños a que es mentira, pero ¡mola! :-D No, ni me imagino al profe ni me imagino al alumno, pero ilustra bien lo que quería decir.
La verdad es que luego me he quedado pensando. Igual hacerse mayor era eso, perder prisa. Y aprender a deslizarse :-) Vamos, que cada vez soy menos monstruito verde ;-)
... a quien se le diga que voy diciendo "...calma, espera, no te agobies ni te sofoques". A mediodía Bridget se ha pillado un mosqueo al ver que la peña no se movía (se ha puesto a recoger firmas y pasaban de todo...). Me lo estaba contando y yo estaba más flipada de lo mucho que me recordaba a mí hace unos lustros que de otra cosa :-) Bueno, cuando se pase por aquí tapas eso que acabo de poner para que no lo lea XDDD
Y me he visto como cuando me decían a mí que no me sulfurara, que no merecía la pena... Hmmm se me ha ido un poco la olla, tengo que meditarlo un pelín más...
Publicar un comentario